Hi ha nits que, com a fotògraf, no es discuteixen: s’hi va. La del rei Carnestoltes és una d’aquestes. I gairebé sempre la visc a l’Ateneu Popular de Nou Barris, on ja és un clàssic passar-hi a lluir disfressa, ballar sense mesura amb l’orquestra i brindar més d’un cop.
L’ambient és d’aquells que no s’improvisen. Hi ha complicitat, hi ha comunitat i hi ha aquella llibertat transitòria que només permet el carnaval: la gent aprofita per ser qui vol ser, sense massa explicacions. Una mena d’assaig general abans que el fred es retiri del tot i el barri encari una primavera carregada d’activitat cultural.
Com a espectacle visual, el nivell de les disfresses no falla. Hi ha concurs —i no qualsevol concurs—, amb premis i amb prestigi. Es nota que hi ha feina, idees, ironia i ganes de sorprendre. Per a la càmera és un regal: textures, llums impossibles, purpurina militant i expressions que només apareixen quan ningú no es pren gaire seriosament… o potser sí, però des d’un altre lloc.
Sigui com sigui, cada any la festa sembla acabar més aviat. Potser ens fem grans, potser el temps corre més del compte. Però la intensitat és la mateixa: densa, vibrant i col·lectiva.
I mentre hi hagi Carnestoltes, hi haurà nits que no es poden deixar de fotografiar.
