 |
Si hagués de definir que és San Xibeco en la Prosperitat seria la unió de molta germanor entre penyes del barri unit a unes inmenses ganes de compartir bon rotllo i gaudir d'una cervesa al pasabar amb els amics;enguany vam tenir molta gent de fora que va flipar amb el ambient.El barri sencer es bolca en una festa pagana del mes de novembre i que queden 6 mesos fins que comencin les festes del barri de maig,Llarga vida a San Xibeco i Santa Quinta ! Mil gràcies a tots el col.laboradors que sense ells això no seria possible.Per sort ,les noves generacions ho saben i de ben segur tindrem San Xibeco i Santa Quinta per molt de temps.
Avui, al Casal de Barri de Prosperitat, han començat les festes d’hivern —més conegudes pels seus patrons, Sant Xibeco i Santa Quinta— al nostre estimat barri de la Prosperitat.
Els devots i devotes més fervorosos ja s’han deixat veure amb samarretes, mocadors i tota mena de marxandatge religiós al primer dels molts actes que tindrem aquest cap de setmana. Espero sobreviure un any més!
I, és clar, quina millor manera d’iniciar aquesta celebració pagana —per molt que vagi disfressada de religiosa— que amb el joc mentre es consumeix aigua de civada? Així doncs, alceu els gots d'ordi i llúpol fermentat i proclameu “bingo!” mentre sona la música més popular que us pugueu imaginar.
Aquí teniu unes poques fotografies, fent clic a la imatge principal; les justes que he pogut disparar arribant tard i prescindint, un any més, de la medicina social líquida.
Eco, eoc, eco… visca Sant Xibeco!
El concert ofert aquest divendres pel Sergi Abaijón Quartet va constituir una experiència musical que exemplifica la tensió creativa entre l'esctructura compositiva i la llibertat improvisatòria, un tret essencial del jazz contemporani. Celebrat en un entorn intim i de cuidada acústica, l'esdeveniment va permetre apreciar la maduresa interpretativa del quartet i la capacitat per generar un discurs musical coherent a partir de la interacció espontània. Amb un públic expectant i una il-luminació càlida que semblava respirar amb cada acord, el quartet va oferir un recorregut per composicions originals i clàssics reinventats, en un diáleg constant entre la tradició i la recerca.
En suma, l'actuació del Sergi Abaijón Quartet es pot entendre com una exploració del jazz en la seva dimensió més essencial: un llenguatge viu, obert i en reconstrucció permanent, on la comunicació entre els músics i el públic es converteix en el veritable centre de l'acte estètic.
El Festival de Sopes del Món Mundial va celebrar amb gran entusiasme el seu 20è aniversari, marcant dues dècades de tradició, sabor i comunitat. Després d'un any 2024 de descans i relexió i amb el tancament de 9barris acull, l'esdeveniment va tornat amb més força que mai, reunint veïns, visitants i amants de la gastronomia a l'encantador parc Josep Maria Serra Marti del barri de Canyelles.
En aquesta edició tan especial, el festival va comptar amb la participació de més de 40 sopes de tot el món, oferint un viatge culinari per diferents cultures i sabors, des de les receptes més tradicionals fins a les més innovadores.
L'ambient festiu es va completar amb els espectacles infantil del grup Més Tomaquet i amb la actuació de el Música New Orleans Jazz amb els Boozan Dukes, Red-Hot Calypso Jazz Band Barcelona i una cercavila tabaler amb la colla Bruixes i Bruixots de la Trinidad Nova, que van omplir de gom a gom el parc durant tota la jornada. Centenars de persones es van acostar per compartir, gaudir i celebrar plegats aquest aniversari que reafirma el Festival de Sopes com un dels esdeveniment més estimats i esperats de la comunitat.
Amb aquesta edició Nou Barris demostra una vegada més que les sopes no sols alimenten el cos, sinó també l'ànima i la unió entre cultures.
Els amics de Komando Lunares van portar al Nou Barris un espectacle flamenc de quilòmetre zero, amb artistes locals que mostren que el talent del barri no té res a envejar a cap altra tradició flamenquilla.
Aquí presentem una imatge d’aquesta nit màgica, capturant l’essència del flamenc en directe. Al blog podreu veure totes les fotografies en dues projeccions: una més ortodoxa, clara i fidel al moviment, i una altra més experimental, on els baixes velocitats permeten jugar amb el duende i la intensitat del moment.
Veure totes les fotografies i les dues projeccions: blog.pocallum.cat
Feia dies que havia vist anunciada aquesta obra de teatre i, només pel títol i la temàtica, em va venir un record. Després de remenar el meu arxiu, efectivament: havien passat deu anys des que ja havia assistit —i fotografiat— No es país para negras, la potent obra on Sílvia Albert qüestiona magistralment si hi ha —o no— racisme en la nostra societat.
Malauradament, entre aquella primera vegada i aquesta nova representació, la situació no ha millorat gaire. Tot indica que tornen a bufar aires rancis, i per això cal continuar fent pedagogia des de la cultura, per deixar ben evidents les injustícies que la població negra pateix diàriament. Evidentment, no són l’única minoria maltractada —ni de bon tros—, però aquest divendres hem pogut escoltar de nou la seva veu i les seves reivindicacions.
L’obra és punyent i colpeja la consciència. Convida a la reflexió i a cultivar l’esperit crític. I encara més valuós és el debat posterior, on el públic comparteix impressions i experiències, aquest cop des de la proximitat de les veïnes del barri.
Sinopsi oficial:
Una nena negra, en una família de negres, en un país de blancs: un viatge pels records de tota una generació, els interrogants de l’adolescència i la construcció d’una identitat marcada pel racisme i la cerca de pertinença.
Ahir, dia de Tots Sants, amb aroma de castanyes i moniatos de fons, més d’un es va cagar de por assistint a l’increïble i espectacular Passatge del Terror que, any rere any, un nombrós grup d’usuàries del Casal de Barri de Prosperitat munten amb una dedicació admirable.
Tot i que l’esdeveniment sembla efímer —només es pot gaudir durant aquesta jornada—, si s’hi rasca una mica hom descobreix que no neix de la màgia (ni blanca ni negra!), sinó de l’esforç col·lectiu d’un grup de veïnes i veïns que, durant onze mesos, dissenyen i construeixen artesanalment aquest ja famós i imprescindible passatge del terror.
No sabria dir si els motiva més desenvolupar i mostrar les seves habilitats artístiques o —que també— gaudir sadomasoquistament espantant a tort i a dret els valents i valentes que, agosarats, fan una llarga cua per accedir-hi. El resultat és un festival d’ensurts, crits i rialles nervioses, d’aquella “gustera” tan humana de passar una mica de por.
No sorprèn que el boca-orella funcioni tan bé: durant tota la jornada, al matí amb la seva versió més infantil, la plaça Ángel Pestaña es va omplir d’una cua ordenada i emocionada de persones esperant per entrar a la boca del llop sense saber exactament què els hi esperava dins.
Sigui com sigui, sembla clar que tant els organitzadors com els assistents s’ho passen igual de bé. Així que… visca el terror i el gore!
Com és habitual, podeu accedir a l’àlbum complet fent clic a la fotografia que il·lustra aquest text.
Organitza: Comissió de Nit d'Ànimes - 10è aniversari de Nit d'Ànimes
