Feia dies que havia vist anunciada aquesta obra de teatre i, només pel títol i la temàtica, em va venir un record. Després de remenar el meu arxiu, efectivament: havien passat deu anys des que ja havia assistit —i fotografiat— No es país para negras, la potent obra on Sílvia Albert qüestiona magistralment si hi ha —o no— racisme en la nostra societat.
Malauradament, entre aquella primera vegada i aquesta nova representació, la situació no ha millorat gaire. Tot indica que tornen a bufar aires rancis, i per això cal continuar fent pedagogia des de la cultura, per deixar ben evidents les injustícies que la població negra pateix diàriament. Evidentment, no són l’única minoria maltractada —ni de bon tros—, però aquest divendres hem pogut escoltar de nou la seva veu i les seves reivindicacions.
L’obra és punyent i colpeja la consciència. Convida a la reflexió i a cultivar l’esperit crític. I encara més valuós és el debat posterior, on el públic comparteix impressions i experiències, aquest cop des de la proximitat de les veïnes del barri.
Sinopsi oficial:
Una nena negra, en una família de negres, en un país de blancs: un viatge pels records de tota una generació, els interrogants de l’adolescència i la construcció d’una identitat marcada pel racisme i la cerca de pertinença.
- Text de: @silvialbertsopale (en col·laboració amb Carolina Torres Topaga i Laura Freijo Justo)
- Interpretació: Sílvia Albert
- Direcció: Carolina Torres Topaga
- Podeu veure unes poques fotografies de la vetllada fent clic sobre la imatge d'aquesta publicació.
